Entrevista a l’escola democràtica Sudbury de Gant

Per poca o molta experiència que en tinguem, sabem que els col·legis de primària són llocs prou restrictius amb els comportaments de les xiquetes i dels xiquets. Així, imperatius com “seieu”, “calleu”, “llegiu”, “repetiu”… sovint fan acte de presència i esdevenen usuals en aquest tipus de context. Podríem fer una anàlisi –per la seua importància- de com afecta aquest fenomen en el desenvolupament i el rendiment de les criatures, però aquesta qüestió la deixarem per a estudiar-la més endavant, en futurs articles. Ara, però, m’agradaria que imaginàrem un indret molt diferent al d’una escola tradicional. Imaginem, doncs, una escola sense programa, sense currículum, sense horaris, ni exàmens ni notes… Us podeu fer a la idea d’un lloc així? És obvi que, per la formació que hem rebut, ens coste contestar la pregunta i ens en fem tot un seguit d’interrogants. Què hi fan les criatures aleshores? Com aprenen? Si és que aprenen… Com s’organitzen si no hi ha normes? Tots aquests dubtes i molts més ens els aclareix Maaike Eggermont, fundadora de l’escola Sudbury de Gant (Bèlgica), ja que aquest col·legi funciona precisament seguint aquests paràmetres.

Maaike m’ha citat a l’edifici de l’escola, situat a l’extraradi de la ciutat. Ja a l’autobús vaig preguntant a la gent si coneixen l’escola Sudbury. Per la negativa de les respostes, comprove que ningú no en té coneixement.

– Maaike, pareix que la gent no ha sentit parlar d’aquesta escola i no són conscients que tenen aquest model d’educació a la seua ciutat.

Certament, la gent no sap que estem ací. Som una escola molt xicoteta i tot el món considera que és una escola privada com qualsevol altra, no s’imaginen com treballem de diferent ací dins.

Una casa de 3 plantes amb jardí és l’escola Sudbury de Gant. En arribar no puc fer-me una idea clara de com funciona el centre, perquè aprofiten el període estiuenc per arreglar coses, pintar i fer reformes. Tot està del revés.

– El primer que necessite per entendre l’èxit o el fracàs del model d’educació democràtica, és el context sociocultural de Flandes. Segons l’article dels professors Standaert i Maes, de la Universitat de Gant, gairebé el 70% dels menors flamencs estan escolaritzats a centres catòlics. Podem parlar d’una societat majoritàriament conservadora?

Uou, no coneixia aquesta xifra, em pareix molt elevada… però sí que pot ser, la xarxa d’escoles catòliques és molt ampla i mou molts diners. Potser sí…

Una societat conservadora? Segurament no ho som tant com ara l’espanyola. Tal vegada som menys conservadors que a Holanda, però sí més que a França… De fet, si tenim en compte els últims resultats electorals, l’èxit del Bloc Flamenc (Vlaams Belang, un partit xenòfob) i del partit N-VA (Nova aliança flamenca, nacionalistes liberals i conservadors), sí, crec que sí que ens podem considerar una societat conservadora. No obstant això, hi ha molts corrents diferents que estan despertant altres formes d’entendre la vida i la política. Potser jo les conec més de prop pels cercles en què estic, però ací existeixen xarxes veïnals i ciutadanes molt fortes que treballen en projectes alternatius, com ara horts urbans, bio, estan fent servir el seu poder com a consumidors de manera responsable i respectuosa. Podríem dir que tenim una cara a i una cara b.

– Les escoles democràtiques estan reconegudes al marc legal d’aquest país?

Ho estaven abans, però des de l’últim canvi de la legislació ja no. El govern ha fet una reforma de la llei d’educació, i ara mateix la nostra escola i altres amb el mateix model en aquest país han quedat fora de la legalitat. Les famílies han d’inscriure les seues filles i els seus fills com a “home students”, i els obliguen a passar una prova de coneixements als 12 anys i una altra, als 15. En cas de no superar-la, estarien obligades i obligats a tornar a una escola formal. Això ha enfadat molt les famílies, estan molt disgustades amb aquesta nova mesura, i entre tota la gent que conformem l’escola hem decidit contractar representació legal per tal de lluitar pel nostre reconeixement, o més bé, perquè es detinga l’atac cap al nostre alumnat.

Pense que aquest canvi s’ha desencadenat per la situació de les xiquetes musulmanes. El govern va aprovar una llei que els prohibeix portar el vel a les escoles, i aleshores la reacció de les famílies ha estat escolaritzar les seues filles a casa. Per aquest motiu, ara han promulgat aquesta llei per a prohibir l’escolarització a casa i fer que aquestes nenes tornen a les escoles, sense vel, és clar… La finalitat del govern és tenir el control de tot.

– Penses que potser estan atacant aquestes escoles perquè tenen por de tenir una futura ciutadania insubmissa.

És clar, es tracta de control. Jo no sé si l’estudiantat que tenim ara mateix a l’escola serà ciutadania submissa o no, el que tinc clar és que després d’haver crescut amb un procés diferent on es fan responsables del seu desenvolupament des de ben prompte, això els farà també pensar i actuar de manera diferent en la vida adulta, i tal vegada sí que siguen un model alternatiu de ciutadania, més responsable, menys vulnerable de manipulació.

– Segons Standaert i Maes, les escoles Montessori i Freinet sí que estan reconegudes pel govern, fins i tot reben una finançament estatal, són escoles VGO (completament privades, però parcialment finançades).

Normal, perquè els col·legis Montessori i Freinet no són tan diferents dels tradicionals. Segreguen l’alumnat per edats i tenen un programa que respon al programa oficial. La diferència és que la metodologia és una mica diferent: atenen més el temps de joc, però la resta és tot igual. Podem descriure aquests centres com una escola normal un poc més divertida.

Quan vaig treballar a l’escola Freinet em vaig adonar de seguida de la trampa que suposava. La filosofia de l’escola era que cada criatura decideix lliurement què vol aprendre, però la directora anava darrere de nosaltres perquè convencérem les xiquetes i xiquets de fer allò que exigia el programa, allò que l’escola volia… El nostre paper era manipular els infants. Fan una declaració d’intencions molt bonica, utòpica, però finalment fan el mateix que els centres estatals.

– Pots explicar com funciona l’escola?

Ara mateix tenim només 25 estudiants. Quan vàrem començar n’eren només 5; per tant, podem dir que estem creixent favorablement (-ho diu amb un somriure). Cada xiquet i cada xiqueta distribueix el seu temps en allò que vol. Si volen jugar, juguen; si volen llegir, llegeixen; si volen menjar, aleshores van a la cuina, es preparen allò que prefereixen i mengen…

L’objectiu és no coaccionar-los externament perquè això pot afectar negativament el seu desenvolupament. Si una xiqueta no vol aprendre a multiplicar i jo l’obligue, interiorment li naixeran emocions negatives connectades amb l’ensenyament que li estic imposant, aleshores la seua relació futura, en aquest cas amb les matemàtiques, serà negativa. A més, és impossible que un xiquet aprenga res que no estiga preparat per a aprendre… Quan se senten preparats, aleshores és el moment, i ho demanen o ho fan directament, sense imposicions exteriors.

– No et preocupa que algun cas particular no demane mai aprendre una matèria important per al desenvolupament de la seua vida? Per exemple, al context belga el bilingüisme és fonamental, no et preocupa que no vulguen aprendre anglés o francés?

 Això no passa. Com tu dius, estem en un context multilingüe, aleshores la connexió amb l’anglés o el francés arriba sola. Si coneixen una persona que parla francés, si descobreixen un llibre o un diari en francés, un programa a la televisió… és quan la seua curiositat es desperta i es preocupen per aprendre.

Aquest curs passat una xiqueta em va demanar ajuda per aprendre anglés, vaig seure amb ella per a preguntar-li com volia estudiar, què volia aprendre exactament i com anàvem a fer-ho. Després d’això, començàrem, tenint ben present que ella és la que tria què vol aprendre i de quina forma. Finalment, la resta d’alumnat es contagia i acabem amb un grup d’estudi.

No em preocupa si un xiquet en particular no mostra interés per alguna matèria, perquè sé que la curiositat natural de les criatures és molt gran i molt forta, més tard o més aviat naixerà la necessitat d’aprendre, arribarà per alguna banda, i si no, tampoc no em preocupa gaire…

– Com decideixes obrir una escola democràtica?

Jo treballava com a mestra d’infantil en una escola, ací, a Bèlgica, i no era feliç. Em sentia la pitjor mestra del món, perquè comprovava que al meu grup no li agradaven les lliçons, no gaudien d’estar a classe. Cada xiqueta i cada xiquet duu una agenda pròpia, imagina la situació: una classe amb 20 agendes diferents i jo, la mestra, fent tot el possible per a imposar-los la meua pròpia agenda i sense comprendre per què reaccionaven negativament. El sentiment de culpa i de fracàs era molt gran, així que vaig deixar eixa feina i vaig viatjar amb la meua parella a Austràlia. Allà vaig començar a treballar en una escola Sudbury, i el començament va ser prou difícil perquè jo mateixa no entenia com podien funcionar les nenes i els nens sense cap ordre prèviament establert, sense cap direcció… ; però a banda del meu desconcert, això funcionava. Podem dir que era un ordre un poc desordenat, més enllà del silenci que estem acostumats a viure a l’escola tradicional, elles i ells aconseguien organitzar-se tot sols, sense ajuda.

A Austràlia vaig passar uns quants mesos sense treball, i quan tens tant de temps lliure, tens moltes hores per a reflexionar, pensar, llegir… Vaig invertir molt de temps per a llegir i documentar-me sobre aquesta nova pedagogia, i també al voltant del perjudici que pot causar el mètode clàssic, i vaig decidir conéixer altres escoles Sudbury; per això, vaig viatjar a Holanda i als EUA per tal de conéixer la Sudbury Valley, la primera escola Sudbury del món. En tornar a Bèlgica vaig treballar un temps en una escola Freinet, però de seguida vaig descobrir que no era gens diferent de les escoles estatals, seguia el mateix ordre… Aleshores vaig deixar aquest treball i vaig obrir la meua pròpia escola, seguint els paràmetres del model democràtic.

– Estem acostumats a viure en un món on posem un regle i ho mesurem absolutament tot. Des de la salut, el comportament, els coneixements…, fins i tot l’aspecte físic. D’aquesta manera estipulem qui és normal i qui queda fora de la normalitat, a més de decidir qui és un 7, qui és un 4 i qui és un 10. Com és treballar sense això? Es fa difícil prescindir d’etiquetes numèriques?

Sí que és molt difícil. Supose que en algun moment, mentalment, no podem evitar posar una nota, un número… però tractem de mantenir les criatures allunyades d’això i fer-ho el millor possible per elles, perquè estar comparant-se les unes amb les altres tot el dia és odiós.

Sí que tractem de fer una avaluació, ho fem a través del feed-back. És clar, necessitem la certesa que estan evolucionant d’alguna manera, i això sorgeix de manera espontània i natural quan parles amb cada alumne i t’adones del seu creixement, del seu aprenentatge.

– Com s’hi adapten les famílies?

Prou bé. En definitiva, són elles les que porten ací els seus fills i filles. Abans de matricular els nanos nosaltres els ensenyem l’escola, els expliquem com funciona, el seu rol, i si hi estan d’acord, aleshores tiren endavant i no posen problemes després perquè ja vénen informades.

– Supose que les famílies responen a un perfil particular o específic que connecta amb la filosofia de l’escola.

Més o menys. En un principi tenim moltes famílies interessades només perquè l’escola està a prop de casa, o perquè el seu fill no s’adapta bé a l’escola on ha estat escolaritzat. Quan les famílies no s’adapten al ritme de l’escola, no funciona i n’han de traure el nen o la nena.

Hem tingut el cas d’una família turca que no volia escolaritzar la seua filla en un centre estatal. Després de tenir una entrevista amb la mare i el pare per a intercanviar impressions, acceptaren les normes de l’escola, però resulta que era una enganyifa… La mare insistia que la nena havia d’esmorzar a les 11, mentre que jo li deia que havia d’esmorzar quan ella volguera, ni abans ni després. No s’hi adaptaren i, finalment, no va funcionar.

– Quin és exactament el rol de les famílies a l’escola?

Sincerament, com menys participen, millor. Ací no deixem que les famílies prenguen part en les decisions de l’escola. És més, si una xiqueta o un xiquet no vol parlar a casa d’allò que fa a l’escola, nosaltres tampoc no diem res. Sé que és difícil. Jo també sóc mare i tinc curiositat i interés de saber què fa el meu fill a classe, però és decisió seua parlar amb mi d’això. Així que, si vol preservar-ho, aleshores he de respectar-ho.

És per experiència que sabem que com més implicades estan les famílies, més volen dominar i decidir sobre les activitats que fem ací, i així no és com treballem; per tant, millor que s’hi queden al marge.

– Però la família és la primera institució educativa que coneixen els infants, això no podem negar-ho. Quin ha de ser el paper, aleshores, de les famílies en l’educació?

És cert que les famílies són les primeres a educar, per això tenen total llibertat de com fer-ho i de poder escollir el centre que més s’adapte a allò que volen per a les seues criatures. Ací, a Gant, tenim les escoles catòliques, les jueves, les Montessori, Freinet, i la nostra escola que es desmarca de la resta. Si una família porta la seua filla o el seu fill a una escola oficial, ha de conéixer el programa, ha de saber que a més seran vacunades, que passaran exàmens mèdics, que menjaran al centre i quina mena d’aliments consumiran. Totes aquestes dades són importants, han de prendre una decisió responsable.

– Una escola democràtica és molt més que un projecte educatiu, és un projecte ciutadà.

I tant. Quan una persona fa una evolució personal i comença a despertar, a adonar-se que les coses del seu voltant no funcionen bé, aleshores comença a fer-se preguntes. Després és com una cadena, una cosa et duu a la següent.

Ací, per exemple, comencem a l’escola. Des d’ací els xiquets i les xiquetes ja comencen a plantejar-se el que mengen, i aleshores decideixen fer una cosa diferent i planten un hort biològic al jardí, per a després muntar una cooperativa de productes biològics. És realment fascinant… Altres han començat a plantejar-se el tema de les vacunes (si és tot una farsa, si són de debò necessàries) o la lactància materna, que no està gens ben vista a Bèlgica, però, contràriament, des d’un punt de vista biològic una mare pot alletar una criatura fins al sis anys! En definitiva, l’alumnat comença a plantejar-s’ho tot i a treballar alternativament a la norma, i això és un moviment ciutadà sòlid.

– Les famílies paguen una quota?

Sí, la quota és de 300€ per curs escolar, i si és una família amb més d’una xiqueta o xiquet, aleshores 200€. És un preu raonable, i comparat amb les altres escoles privades de la ciutat, aquesta és molt barata.

– I si una família et diu: “mira, vull escolaritzar el meu nen ací però no tenim diners”? Què feu aleshores?

Aleshores no s’escolaritzen ací… En primer lloc, 300€ a l’any no suposa una despesa tan gran per a qui viu a Gant; en segon, la família ha de mostrar responsabilitat en l’educació de les filles i els fills, i això suposa acatar les regles de l’escola i ací és on entra la quota. A més, aquest perfil de família no sol funcionar amb el model de la nostra escola. No ho considere una discriminació, és una decisió que s’ha pres des de la reunió de l’escola i cal assumir-la per a tothom.

– L’escola té pèrdues o genera guanys?

L’escola té un progrés econòmic creixent; aleshores, no genera pèrdues. Fins ara el professorat que hi hem tingut ha fet la seua tasca voluntàriament, sense rebre salari. Enguany, per primera vegada, podrem pagar un sou a aquesta gent, i això és fantàstic.

– Com seleccioneu el professorat?

Rebem molts currículums de mestres que han acabat els estudis… Sincerament, preferim gent que no haja estudiat Magisteri a la universitat, que no estiguen centrats en el mètode que els ensenyen a la institució universitària. Aquest perfil no ens interessa. A banda, és a la reunió de l’escola on decidim si ens quedem les mestres o les acomiadem, és l’alumnat qui pren la decisió finalment.

– En què consisteix la reunió de l’escola? És una assemblea on es prenen les decisions al voltant de l’organització?

Sí, però no ens agrada dir que és una assemblea, no ens agrada aquesta paraula. Li diem reunió escolar, junta escolar. Hi participem professorat i estudiantat, prenem les decisions de manera conjunta, tractem les normes de l’escola i també la continuïtat del professorat.

– Teniu altres mètodes d’organització?

Tenim els judicis. Si comença una disputa o denúncia entre xiquets, podem fer un judici. Les nenes i els nens fan el rol de jutges i de jurat, poden fer autodefensa… En aquests judicis se segueixen al detall únicament les normes que s’han decidit a la reunió, si s’han trencat aquestes normes o no, i també el càstig. La penalització per perjudicar companyes o per trencar una regla important normalment és la privació d’alguna instal·lació o eina de l’escola per a un període de temps no massa llarg, com a molt una setmana.

– No es pot considerar això una figura jeràrquica o repressiva?

No, jo crec que és molt democràtic, precisament perquè les normes han estat triades de manera democràtica i per l’alumnat mateix. Aleshores tenen el compromís de respectar les decisions que sorgeixen de la reunió d’escola. Si trenquen aquest compromís, la resta del grup té dret a fer denúncia, i després el procés de defendre’s i de decidir la conseqüència és de l’estudiantat. Prenen total responsabilitat.

– Tinc especial interés de saber si segueixen algun mètode especial per a alguna matèria en particular. Per exemple, l’aprenentatge de la lectoescriptura. El llenguatge és un codi molt sofisticat i que és prou difícil de controlar, fins i tot per a la gent adulta. Teniu algun procés especial per a això o per a altres ciències?

No, no en tenim. La majoria del temps estem improvisant segons les demandes de cada criatura, i de moment ens apanyem prou bé. Per exemple, amb el tema de la lectoescriptura, tenim un xiquet que experimenta les lletres amb espaguetis. Un dia va començar a utilizar-los per a dibuixar lletres i va escriure el seu nom. Em va sorprendre molt, i ha estat prou de temps fent usar espaguetis amb aquesta finalitat: escriure paraules curtes… És com a ell li agrada fer-ho, i aprén. El fracàs del sistema de lectura fins i tot per als adults, com tu has dit, és que ens obliguen a aprendre en un curs escolar, quan arribem a una edat, i amb un mètode particular. Potser no totes les criatures d’eixa classe estan preparades per a rebre una ensenyament lector, potser no comprenen el mètode tradicional… Com que no es respecten els temps ni les necessitats, sorgeix el fracàs, i de vegades no s’arriba a superar mai.

– I sobre les TIC?

D’això els nanos saben més que nosaltres. A l’escola tenim una sala amb ordinadors i tenim wifi lliure, no posem restriccions, i cadascú passa el temps que vol davant de la pantalla i fent el que més li abellix. De vegades es passen hores jugant a cartes o a pinball… No tenen per què passar tot el temps amb programes educatius, amb les cartes també aprenen coses que a la majoria de la gent els pot paréixer inútils, però que no són estèrils realment. – Tinc també interés de saber si l’escola té perspectives de gènere. No, mai no m’he plantejat això. De fet, tenim molt poques nenes: de 25, 20 són xiquets i 5, xiquetes. Elles s’adapten pitjor a aquesta escola, estan més còmodes a les escoles normals.

– I no veus un biaix sexista en aquest fet? Vull dir, la integració a un sistema que exigeix obediència passa per una educació diferencial de gènere, per això les nenes s’adapten millor.

Sí, potser tens raó. Els xiquets que tenim són el prototipus de “manly men” o “macho machote”. Juguen a la guerra, es barallen, juguen amb armes…

Recorde una anècdota a la Sudbury school d’EUA. Allà un xiquet va dir puta a una nena amb qui estava barallant-se, i això desencadenà un rebombori. Es va fer una reunió i es discutí molt sobre l’ús d’aquesta paraula, què suposava, etc. Finalment, es va decidir prohibir el mot en qüestió. Pense que va estar un procés molt important relacionat amb aquest tipus de discriminació sexista, i que va eixir del propi grup, de la reflexió col·lectiva.

– Com a persones que creixem en un marc social determinat, viciat, aprenem aquesta mena de comportaments, com el que has descrit. Com reaccioneu quan aquests valors que aprenen fora entren a l’escola?

I tant com hi entren! I preferim deixar que siguen elles i ells els primers a intervenir. A l’escola hem tingut casos de bullying. Com a adult, tractes de parlar amb el xiquet que assetja. Li fas entendre que a ell no li agradaria que el tractaren així, o preguntem per què ho fan… No és gaire fàcil perquè ja entren a l’escola amb aquest model de comportament interioritzat.

– A Paideia (Mèrida) tenen la norma molt estricta de no agafar xiquets que ja han estat en altres escoles, perquè aleshores ja estan viciats i poden amenaçar el funcionament del projecte, com ha estat el vostre cas. No creus que agafar criatures que ja han passat per una educació tradicional és un punt feble per al col·legi?

Si, però no volem discriminar en aquest sentit; a més, hem de pensar en l’interés del nostre projecte. No tindríem alumnat si no deixàrem entrar nenes i nens que vénen d’altres escoles. És cert que ja duen molts mals aprenentatges i que això fa molt més difícil la nostra tasca, però podem treballar amb això. A més ja no tenim la secció d’infantil perquè ens treia moltíssimes energies que preferim focalitzar al període següent. Aleshores és impossible que entren en aquesta escola sense contacte previ amb altres institucions.

– Per què penses que no tenen èxit els projectes educatius com la Sudbury? Si és un model que respecta la llibertat de les criatures, l’emancipació… com és que les famílies no busquen aquestes escoles?

Tenen recels, dubtes o por perquè és un projecte molt diferent, que no arriben a comprendre. Una mare i un pare volen el millor per a les seues filles i fills, volen que siguen normals, que s’adapten, perquè així trobaran la felicitat, no sentiran rebuig… però és part de la ignorància de què som víctimes.

– Com veus el futur de les escoles democràtiques?

Amb els nous atacs del govern a través de l’última reforma, ho tenim molt, molt difícil, però lluitarem pel nostre projecte i esperem sobreviure molt de temps més.

Ens acomiadem de Maaike i li donem les gràcies per haver-nos deixat entrar a conéixer una miqueta més aquesta escola. 

Lara Díaz, diplomada en Magisteri