Demà tindrà lloc la II sessió del grup de lectura “Pensant una altra educació”. Junt amb la convocatòria us deixem dues valoracions de la I sessió, de dos dels assistents.
El passat dilluns, 27 d’octubre, ens vam reunir a la cafeteria 
de Magisteri per començar a treballar amb la primera sessió formativa. Després de presentar-nos vam començar a tractar el llibre de Freire Cartes a qui pretén ensenyar.
Vam començar parlant del títol original, Professora sim, tia nao, que respon a un problema que ocorre al Brasil, on s’ha fet comú que l’alumnat tractee a les seues mestres amb l’apel·latiu afectuós de “tia”. Vam comentar els aspectes que aquesta identificació mestra=tia suposa, com, en primer lloc, una desprofessionalització de la mestra, identificant-la més amb el paper de cuidadora que de professional. Aquesta identificació també suposa llevar de les mestres el seu paper de reivindicació i de lluita: “Una mestra pot fer vaga, una tia no”. No s’espera d’una tia que deixe el seu lloc de treball per exigir unes condicions de treball dignes, perquè es considera que estaria deixant als seus nebots, fallant-los.
Finalment, el binomi mestra-tia com a fet afectiu, dóna a entendre que l’afecte, l’amor de la mestra cap als infants, és un tret que ve donat de la part de tia, i no de la de mestra. I, el que s’ha de fer entendre, és que el mateix mot de mestra implica tindre i transmetre aquest amor cap als xiquets i xiquetes.
Vam comentar com, en altres països com França i Alemanya, a les mestres se les tracta amb un apel·latiu de molt de respecte (Que ací seria com el “señora”), marcant així una distància gran entre la mestra i els alumnes, i que a Espanya, el fet de nomenar-nos pel nom a la majoria dels casos és una solució que no implica ni mantenir una distància marcada entre mestres i alumnes, ni referir-nos els uns als altres amb termes desprofessionalitzadors.
També vam comentar el fragment “Paqueteros”, partint del següent text.
“Entre ells [instruments polítics en la defensa dels seus interessos i drets], per exemple, el de rebutjar el paper de simples seguidores dòcils dels paquets que produeixen els “sabelotodo” i les “sabelotodo” a les seues oficines, en una demostració inequívoca predominantment del seu autoritarisme i, en segon lloc, com una extensió de l’autoritarisme, de la seua absoluta desconfiança en la possibilitat que tenen les mestres de saber i de crear”.
Pau Hueso, estudiant de 3r de Magisteri
Com diu Freire, escriure i pensar són dos processos que estan interrelacionats i és important escriure sobre la pràctica per pensar sobre ella. “Ara mateix, en el moment exacte en què escric sobre açò, val a dir sobre les relacions entre pensar, fer, escriure, llegir, pensament, llenguatge, realitat, experimente la solidaritat entre diversos moments, la total impossibilitat de separar-los, de dicotomitzar-los. Si bé açò no significa que després de pensar, o mentre, pense, he d’escriure automàticament, significa no obstant que en pensar guarde en el meu cos conscient i parlant la possibilitat d’escriure, de la mateixa manera que en escriure continue pensant i repensant tant allò que s’està pensant, com allò ja pensat”. Com a tasca individual és útil pel fet de parar a reflexionar sobre allò pensat, sobre allò fet. Com a tasca col·lectiva és útil en tant que compartim els diferents pensaments i aprenem les unes de les altres. I també ho és perquè d’aquesta manera podem publicar, fer públic, per ser llegit per més gent que podrà pensar i aprendre a partir d’allò llegit i podrà despertar-li el cuquet per participar a properes sessions.
Crec que aquesta iniciativa de les tertúlies dialògiques literàries, o tallers de lectura, com ho vulguem anomenar, és molt enriquidora. Puc dir que va ser l’estona més profitosa tant d’aprenentatge com de gaudir de l’aprenentatge del dia, tot i ser la primera sessió i l’acústica no massa bona. És per a mi una mostra de l’estupidesa de l’obligatorietat d’anar a classe que ens va imposar el Pla Bolonya. És un invent fatal, que ja de per si resta ganes d’anar a classe, i més encara a algunes classes; és una perpetuació de la guarderia que ens impedeix emancipar-nos com a estudiants. Per això mateix trobe tan bonic el que vam fer, el que estem fent, el que anem a fer. Voluntàriament, sense espera de recompenses en forma de nota, ens vam marcar l’objectiu de llegir unes pàgines per comentar-les i aprendre juntes. Crec que és una de les millors maneres de construir l’aprenentatge, en què nosaltres som els vertaders protagonistes i decidim què volem aprendre i com fer-ho i en que el sentit de l’aprenentatge és el propi aprenentatge. És dur a la pràctica com a persones que volen estar ben formades per ser bones mestres el que volem per als nostres nanos. I és també respondre al compromís social i a la responsabilitat política que té ser mestra, i no tia.
Per tot això, aplaudiment col·lectiu a tota la gent que hem decidit participar!!
Carla Aparici, estudiant de 4t de Magisteri
lamilotxaeducactiva.wordpress.com 